ÚLTIM ELOGI
Camino descalç enmig d'aquest trànsit entre la vida i la mort. Dimensions d'un no res que visito i exploro quan trenco amb les meves defeccions d'un dia a dia massa ple de rutines i mancats de la màgia que captiva la meva ànima. És ara quan divergeixo d'aquest món, i és ara quan enmig d'aquesta hipnosi, la veu del meu gurú es torna a cada cop de pèndul més llunyana, alhora que m'endinso en un profund estat hipnagògic on la simbiosi de somnis i realitats s'alteren i es confonen entre sí, i dona un sentit oníric a la meva realitat i allibera els meus somnis als capricis de lo tangible.
La veu del terapeuta s'allunya cada volta més, més enllà dels meus sentits, em desarrela d'aquell divà i tan aviat m’estira cap al terra com m’atreu cap a l 'Univers...i és ara, en aquests moments, en aquests instants d'ingravidesa, quan lleugerament trasbalsat, descobreixo el No Res....
Repasso aquest lloc irisat mancat de temps i espai, i n’observo llurs essències d’antigues vides que vaguen i es mortifiquen entorn els ecos de les seves pròpies misèries, les mateixes que els mantenen reus; És un espai infinit d’ànimes arrencades, d’udols de sofriment, vides copejades degut a sacrificis conscients, processons d’esperits inquiets, morts vivents inconscients, tot a des temps, això és el No Res.
Jo, l'explorador de dimensions, veig el seu patiment amb imatges de retrocés; veig els records de vides passades, moments que els mantenen engarjolats en una espiral d'amor corromput per l'autodestrucció del mateix.
Aquí és on conec en Jofre, flotant en un núvol liqüós, abstret de la realitat que l'envolta, immòbil, repetint fixat una vegada i una altra l'elogi final que rememora la seva estimada Berta.
Tràgica pèrdua d'errors comesos en vida què ara han portat Jofre a un lloc de trànsit on els turmentats s'aglutinen i s’arrosseguen neguitosos, adduïts per l’enyorança, la por i la desesperació vers la pèrdua dels seus sers estimats. Suïcidis en vida que provoquen l'existència d'aquesta llar de condemnats......
Xuclat cap a les profunditats d'un mar blau de bellesa i calma immemorial, en Jofre el comparava amb el color dels ulls de la Berta i amb la seva serenor, i quan l’observava, creia que la veia a ella com el cridava des de les profunditats, i li xiuxiuejava amb la brisa a cau d'orella que l'estimaria per sempre encara que milions de dimensions els separés.
Jofre i Berta, Berta i Jofre separats per un destí de malson que l'empenyia a Ell a buscar la seva estimada més enllà de tota raó, ja què creia, que seria capaç fins i tot d'immergir-se i traspassar les barreres de corall i profunditats marines només per trobar-la.....I així ho va fer.
Jo, des de la meva posició d'explorador, m'assec davant ell i la seva visió liqüosa i l’escolto com diu:
-" .....Flagell de tortura per passes equivocades m'enfonsen en un profund abaltiment on Berta reapareix en el meu cor com una explosió d'aiguaneix.
Forassenyat i esmaperdut t'acompanyo, em flagel·lo i rememoro els instants abans que fossis cendres i crido :
Cavernes irisades per paumes de colors i torxes ataronjades per un foc fictici incandescent, i rere ells, Berta resta sense visió, ni tacte, ni consciència ni raó. Tot és foscor, remors, cridòries i brillantors que s'aproximen cap a ella mentre dansen de forma irreverent. Segrestada del seu lloc per poders destructius de submissió. Secta de tàrtars d'inframón que usurpen Berta cap al seu avenc de corrupció. Lligada i empresonada per monstres sibil·lins enmig d'un marc Dantesc, cau endormiscada en la seva gàbia d'horrors mentre espera, aterrida, l'abdicació forçada de la seva vida a mans del monstre químic de metall .
Pura innocència descurançada
ara sent el caliu d'una bocanada
que la va omplint de neguit
Allargades figures de nuesa
Omplen el buit d'obscuritat,
i tu, abatuda de feblesa,
somnies en màgia d'eternitat
Puresa d'ànima empresonada,
Alenades calentes d'un ocàs infernal,
en altars de pedra tallada
per l 'urpa d'una bèstia gutural
Fràgil pareix el teu cos de nuesa
en antres d'assassines realitats,
metzina que et devora amb cruesa
i que porta l'estigma dels pecats
Paranoies enverinades per una urpa de metall,
ocàs de vida de sospirs entretallats
maledicció de vici que t'engoleix cap al fall
i t'arrossega pel món dels torturats
Paüres cridòries enmig d'un llòbrec escenari capten la meva atenció en aquella obscura forança, i jo, pres d'un pànic irreal, invoco la vehemència perquè aflori la puixança dintre meu ..........
-"Berta!!"- clamo torbat entre aquestes parets d'avern dramàtic........
"Berta...."- Angoixa desesperant què m'aclofa en els inferns i arrossega la meva llangor entre el balç de la follia, ..............Berta!! ..........
Xeringues pel terra amb residus líquids de mort adornen la teva tomba quan et trobo estesa i arraulida al bellmig d'aquella caverna d'"oci" pòstuma d'éssers esbojarrats.
......."Berta!!"....."Berta"...."Berta".....
Et toco des de la forària d'aquest mar i et veig al llunyedar, i desequilibrat, et vinc a buscar nedant mar endins fins que el balm on descansa la teva essència m'engoleixi al teu costat!! "
I aquest és el discurs que en Jofre no para de repetir; vagant i rememorant l'instant abans del seu suïcidi per tal de trobar Berta, la seva estimada. Perdut en un cosmos d’inconsciència, iterant una vegada rere una altra l'últim elogi a Berta, morta a conseqüència de l'infern de la droga que la va consumir en vida, però disposada, tardanament, a lluitar contra xeringues i culleres de bulls per tal d'estimar en Jofre amb tots els seus sentits ben vius perpètuament.
Nit eterna per en Jofre, Camps elisis per a Berta; i jo, l'explorador de dimensions, crido Berta al més enllà perquè vingui a aquest No Res de torturats a expiar en Jofre, el seu estimat, d'aquesta eterna penalitat que el manté embadocat, inconscient i martiritzat.
-"BERTA........BERTA......BERTA......."- mussita el meu cor a través de dimensions d'energies evanescents, i la meva crida li arriba fins a la cima del seu món, on lliure, somriu i balla plena de forces entre els paratges del seu paradís immortal.
Ella sent la meva crida, i alertada, es gira reverenda vers la remor del meu avís. Berta s'aproxima enmig d'un sospir de passió, el qual sento com em recorre l'ànima i esvalota els meus sentits. En un primer moment, tinc enveja d’en Jofre quan entenc la magnitud d'aquell sentiment que, durant uns instants, enarta el meu ser. De seguida, ella apareix davant meu i m'hipnotitza dintre l'estat hipnòtic deixant-me embruixat, amb el seu somriure de fada Immaculada, amb el seu tarannà de deessa multidimensional.
Agemolit en el record d’un plaer fugaç que ella m’ha regalat, contemplo l’escena que tinc al meu davant, i mut, assaboreixo l’encanteri d’uns instants perdurables per sempre més en la meva psique:
“La seva silueta es torna també liqüosa i els seus cabells vermells de crepuscle estiuenc comencen a flotar enmig d’una dansa de sensualitat que Berta acompanya amb un quasi imperceptible moviment d’aproximació cap al seu amant, vers el seu estimat Jofre.
En tenir-lo al seu davant, la Berta el mira amb aquells ulls blaus color mar de mirada fugaç i serena, què en Jofre tantes vegades havia buscat al llunyedar de l’horitzó. Ara, però, la intensitat d’aquella mirada és majestuosa i torbadora, ja què es confon i es magnifica dintre aquella aura liqüosa que emmarca ambdós amants.
Amb el capmoix, resta callada sense moure’s durant uns instants, i escolta atenta l’elogi final d’en Jofre. Berta vol trobar la manera d’alliberar-lo d’aquella eterna espiral de suplici que tant avall l’havia engolit en vida, i que el va arrossegar cap a una pena eterna des d’aquell dia que s’endinsà pèlag endins i es capbussà directe al seu propi suïcidi; abraçat per la mort en unes profunditats marines mancades de Berta i d’oxigen.
Una llàgrima rellisca per la galta de la Berta, vessada en nom de l’amor, el dolor i la fatalitat que els va acompanyar en vida. De sobte, aquell marc líquid que els reté units, capta l’essència d’aquell plor, el converteix en antídot alliberador per en Jofre i el desarrela d’aquell caos.
En Jofre obre els ulls, i de seguida capta la blava lluentor que emana la mirada de la seva companya; Aleshores s’apropen i es toquen l’un a l’altre en una perfecta sincronia de moviments i de carícies que confonen ambdós cossos amb un, i enteranyinats per una efervescència de desfici passional que els uneix com a eterns enamorats, ell escolta la brisa a cau d’orella i el mussitar del mar a través de l’alè de Berta mentre li xiuxiueja que l’estima. I els seus llavis es troben; anhel de proporcions magnànimes que els fusiona, els uneix en un tòtem colossal, i els empeny cap a móns edènics transformats amb una perfecta dualitat; i llavors abandonen aquest No res de torturats i el releguen a l’oblit i el buit per al que fou creat......
Jo, l’explorador de dimensions, testimoni privilegiat d’un sentiment que molts creuen irreal, m’extasio al rememorar aquella sessió d’hipnosi que em va traslladar a un lloc fronterer ubicat entre aquest món i el de més enllà. I quan el recordo, no hi ha temps, no hi ha espai. Per això no em canso d’escriure aquest últim elogi amb regust meravellat; tribut joiós per Berta i Jofre, eterns enamorats....
