dimarts, 11 de març del 2014

FELIP PEDRELL


Va ser el músic que vivia sota les faldes del castell qui va despertar partitures d'emocions dintre meu. Amb ell vaig ser les arrels del gran faig i vaig tocar les flames que custodiaven l'altar de la gran dama de sang, alhora que catava el mannà de les muses del Parnàs. No sé si el seguici de silencis que m'acompanyava hi va tenir alguna cosa a veure, però potser el miracle succeí per obra i gràcia del mestre Pedrell. Recordo que, per trobar-lo, vaig haver de viatjar per les cavitats més remotes del meu ser. Furgava i rebuscava un diàleg silenciós que em donés les respostes adients per a que jo pogués ser alguna cosa més que un mer intèrpret aparent. I va ser un so, un so de fons que provenia de l'exterior qui em va donar la solució: Felip escoltava Wagner, i s'impregnava de creativitat. D'igual manera, quan jo el vaig escoltar, pareixia que el seu tòtem wagnerià despertava les pedres de l'absis de la catedral, i alhora que ho feia, em vaig adonar que allò més senzill, de vegades és lo més complex de trobar: "Silenci, només em cal escoltar" ...i de sobte aparegué allí, palplantat al meu davant, mirant i repassant partitures, invocant les muses, exprimint la seva creativitat.
Mestre Pedrell: interpretar-te ha estat un privilegi, però a la vegada un acte senzill, agradable i natural. M'he sentit com si estigués compartint un saboròs cafè amb un vell amic que destil·la saber i humanitat  a parts iguals. I aquells silencis, els teus secrets, m'han fet creure't erudit: jo parlant de pagesia feta prosa mentre tu anotes els acords de la transcendència amb els dits...i mentre miro i escolto, "shhht...silenci, silenci..." i ja no hi ha res més a dir, tret d'una última cosa que és principi i també fi: Gràcies Felip


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada