Tradicionàrius: un cavaller, un drac...una llegenda


Un enigmàtic personatge es va presentar al meu limbo particular. Per l’aspecte, pareixia haver sigut hostatge de la desventura i calamitat. Reptava a través les nebuloses tot buscant arrimar-se al meu costat. Per allí on s’arrossegava, un rastre de sang fresca quedava marcat. Tot i la seva debilitat, va poder arribar vora meu, i amb la veu entretallada, el cos ensangonat i una estranya mirada victoriosa, l’enigmàtic protagonista em va dir que ell era el conta contes, l’home que durant tant de temps havia esperat perquè em vingués a visitar. Tenia la veu esguerrada i deia que m’havia vingut a buscar per demanar-me una ofrena; i amb la veu mig tremolosa, va començar a mormolar:
Tot seguit us narraré una sèrie de fets extraordinaris. Llegendes d’altres móns, faules disfressades amb satisfaccions de tots els colors. Històries inventades pels encanteris de la màgia o el dol de la foscor. Poder us estranyaran, però de ben segur, que us ajudaran entendre el món i el de les persones que hi han caminat...” , I de seguida va començar a explicar:
“M’ha costat arribar fins aquí dalt. Els entrebancs han estat molts i les dificultats encara més grans. Tot i així no he renunciat, he sigut perseverant i he viatjat a través del món. He travessat deserts mancats d’oasis, he recorregut senders perillosos i oceans d’onatges braus, fins que a la fi us he trobat. Ara escoltareu les meves troballes, les històries d’aquest món on tots tant hem lluitat. La meva fita es troba en aquest cim perdut, allunyat de tot allò que la gent anomena realitat. I aquí, encisat pel seu aroma i rodejat de nebuloses en aquest espai sagrat, li vull oferir el regal que durant tant de temps se li ha negat...tan sols porto paraules, ja que el meu dot són les històries, les faules i els relats.”
Va començar a parlar. Contava històries de races enfrontades, de grans imperis devastats, de violència desmesurada i cruels assassinats, de tortures malicioses i tot tipus d’horrors...i d’odi, el més despietat dels foscos mentors. Sentia la impotència dintre meu mentre escoltava les paraules d’aquell noble personatge. Com més parlava, més angoixant se li tornava el to de veu. Era com si el fet de relatar aquelles històries inventades li estiguessin fent molt de mal. Al cap de poca estona va parar i va jaure exhaust al meu costat. El silenci es va fer pesa; tan pesat que m’hagués agradat cridar. Però la meva veu no existia, feia segles que havia deixat de parlar. I les històries inventades d’aquell noble conta contes em van fer recordar una lluita sanguinària, la batalla més cruenta a la que sent home em vaig enfrontar...Va ser en aquest mateix paratge on un gran drac em va matar...alhora que penso això, escolto el conta contes narrar una faula que m’és del tot familiar. Explica una lluita que se suposa que és la mateixa que jo vaig presenciar, com si la vertadera història no fos res més que un miratge o un conte capgirat, previsible i mal inventat. Ni tan sols el nom de la brava Paula li sento pronunciar. Com si la dona que va canviar el rumb de la història no hagués existit mai. La Paula va ser la dona a la que jo vaig estimar. Una coratjosa i humil guerrera que va combatre contra l’obscuritat com mai abans ningú havia gosat. Fou ella qui va recórrer els imperis de les tenebres i va vèncer orcs endimoniats i espectres satànics condemnats, amb l’acer de la seva espasa i la precisa punteria de les fletxes del seu arc. I a cada nova victòria aconseguida, la Paula escrivia la gran gesta pels murs i les parets dels imperis dels condemnats. La seva ploma eren els fetges dels monstres i dels satànics animals. I la tinta utilitzada, la sang quasi negra d’aquells malèfics rivals. La Paula era bravura. No era santa, tan sols dona. Una dona valenta i guerrera que desafià el destí i les normes establertes només per alliberar-me de les urpes del gran drac que em tenia segrestat.
Jo havia sigut comerciant d’espècies en un temps en que els monstres i les persones vivien quasi plegats. Resulta que un tracte tàcit entre el Pare de les tenebres i el nostre Àngel Guardià deia que totes espècies conviurien, però que mai entre elles s’havien de molestar. Els monstres vagarien pels seus imperis de foscor alimentant-se d’alimanyes, de púrria i desolació. Els homes tindrien senders marcats per on transitar sense envair els territoris de la bèstia, però si mai algun home hi gosés entrar, el Pare de les Tenebres el podria segrestar i portar-lo davant del gran drac; només caldria un sacrifici, la sang d’un únic humà, i les Tenebres regnarien sempre més sobre el cel i la Terra...i cap Àngel guardià mai més hi podria vetllar.


La gent, sabedors d’aquest tàcit acord, respectàvem les normes i ningú mai s’apropava al regne de la foscor. Però jo, comerciant d’espècies, viatjant i de vegades trobador, vaig ser enganyat per les mentides d’un orc funest disfressat d’humà, i sense tan sols adonar-me’n, al regne de les Tenebres vaig fer cap. No vaig tenir ni temps a reaccionar. De seguida, els aterradors alarits de la fera paralitzaren el meu cap. Les seves urpes em van enxampar i només vaig poder bramar el nom de la Paula...per si de cas em sentia, per si em podia alliberar. Sort que un àngel custodi va presenciar l’engany, i ràpidament, a tota la cort celestial i a la Paula va alertar.
Ella sola va combatre anihilant tot dimoni que es posava al seu pas. La seves gestes eren heroiques, i les conquestes aconseguides eren el triomf més gran que una persona pogués somniar. Els àngels la miraven i somreien tots plegats. La Paula era un colós cavaller, la guerrera custodia de la Terra, la persona que el planeta durant tant de temps havia anhelat trobar...fins que a la fi, va arribar al lloc on el gran drac em tenia segrestat.
Les garres del dragó esgarraven la meva pell i els seus àcids efluvis fonien els meus músculs mentre obria la boca per tal d’esquarterar-me amb la força de les seves barres i d’uns queixals molt afilats. Vaig perdre el coneixement. El dolor era tant immens que fins i tot tenia ganes que la bèstia se’m cruspís d’una vegada amb una única queixalada. Però la meva estimada Paula va aparèixer en el moment en que la meva vida s’estava a punt d’emancipar. Va treure l’espasa i es va acarnissar en una ferotge batalla contra el drac. La brava Paula li va etzibar puntades de peu i ferotges cops d’espasa. Jo em sentia moribund a l’abast del gran drac. Mentre, la Paula no parava de lluitar. Va recórrer l’esquena de la gran bèstia saltant per les seves escames fins arribar vora la boca. Una volta dreta sobre el seu llom li va clavar l’espasa al coll. L’enorme dragó va grunyir de ràbia i dolor i em va amollar de les seves urpes. En veure que queia cap al buit, la Paula va treure l’espasa del coll del drac i es va llençar al meu rescat. Tots dos quèiem a una gran velocitat...i, enmig d’aquella situació tràgica i extrema, ens vam mirar durant un instant i vaig sentir la seva energia quasi penetrant....Llavors va ser l’última vegada que la vaig veure. El drac va treure la llengua i em va xuclar directe cap a la seva boca abans que el meu cos es rebatés contra el terra. Mentre la inèrcia m’aproximava a la seva profunda gola, l’espasa de la Paula va fer cap a les meves mans. El drac se’m va engolir i els pestilents àcids d’aquella bèstia anaven fonent-me poc a poc. Però abans d’expirar i apurar el meu últim alè de vida, vaig agafar l’espasa amb les mans i, amb la força que la Paula instants abans em regalà, vaig clavar-la a les entranyes del monstre després d’haver-lo obert des de dintre en canal....I acte seguit vaig morir...i el drac també ho va fer amb mi.
El conta contes va tornar a parlar. Va continuar explicant la meva història feta llegenda, previsible, mal inventada i quasi del tot capgirada. De totes maneres, vaig deixar d’evocar moments passats i me’l vaig posar a escoltar:
“... Diuen que de la sang de la bèstia en va nàixer un roser. Que sota la seva soca, una llegenda es va crear. Diuen que aquell roser és el fruit amarg d’una batalla despietada i d’un amor no consumat. Però també diuen que és el fruit dels àngels i que les seves espines ajuden a curar els mals de la humanitat....li parlo d’històries i llegendes; de fets que vostè mai ha presenciat. Un àngel que em va visitar en somnis m’ha guiat fins aquí dalt. Em va dir que, si el trobava, li narrés gestes i proeses. Que li digués que era el conta contes per tal que dissipeu les nebuloses sagrades que el mantenen amagat; per a que així, em pogués escoltar i demanar-li l’ofrena que he vingut a buscar.”
El conta contes va callar. Va esperar en silenci al meu costat. Al cap d’una estona va continuar explicant els seus relats. Va parlar de naixements, d’esdeveniments meravellosos, de contes màgics i faules que semblaven impossibles, però resulta que eren ben reals. En acabar va tornar a callar. I aquell silenci visceral va ser tan especial que m’hagués agradat cridar de felicitat! No ho vaig fer. Ni tan sols podia. No tinc veu. Però tinc les espines que el conta contes ha vingut a buscar, l’ofrena que la humanitat necessita per pal·liar part dels seus mals. Jo sóc el fruit dels àngels, l’èpic roser sant que jau en aquest cim sagrat; rodejat de sacres nebuloses i regat per les històries d’un món que una altra època vaig trepitjar. Vaig deixar caure tres espines. Una va curar el cos del conta contes. Les altres dues van ser la meva ofrena a aquest valent, què va desafiar escabrosos entrebancs per tal d’arribar fins al meu costat. Vaig veure com es va anar aixecant recuperat. Preparat de nou per a partir. Es va apropar per dir adéu i es va ennuegar amb l’aroma que emanen les flors que decoren el meu cos eternament. Al cap d’una estona, vaig escoltar-lo dedicant-me les seves últimes paraules d’acomiadament:
Adéu sant roser! gràcies pel seu sagrat dot!
Adéu conta contes! Agraeixo als àngels la teva visita i les històries meravelloses que m’has regalat. Ha sigut tot un plaer. Tot i així, m’hagués agradat poder-te parlar: Dir-te que jo no vaig ser cap sant guerrer. I que la meva estimada Paula, de tot menys fràgil donzella va ser. Sóc sagrat i també sant; i l’esperit d’en Jordi, comerciant de Montblanc.