A TRAVÉS DE L'UNIVERS...

A primers d’aquest any va morir ma iaia; la iaia de casa, la iaia Lolita, la que sempre prioritzava el nostre benestar ans que el seu. L’Alzheimer se la va endur. Dia a dia, a ratets o estones massa llargues, la malaltia li tancava en pany i clau l’instant present, i a la vegada, la mateixa malaltia la feia retrocedir al passat i li mostrava records i vivències d’una vida que jo desconeixia; una vida marcada per la guerra, pels patrons de conducta, per les temors i les fòbies, pels enganys i les il•lusions foses, però també va tenir espai per als amors, amistats i, malauradament, també per a les tragèdies...tot...l’Alzheimer ho mostrava tot; i ho feia sense miraments. De forma crua, aspra, sense additius, sense manies, sense demanar permís. I és curiós; és curiós com enmig d’aquest caos mental, on l’espai temps és descol•loca i només mostra fragments d’una existència que s’ensorra a pressa feta, la iaia hagi desenterrat passatges d’una vida que jo desconeixia. I quan tornava dels seus viatges interiors, i quan la mirava i sentia que ja no hi havia fantasmes desperts dintre el seu cap, li preguntava sobre la veracitat d’allò què deia, i ella, de vegades, somreia i assentia. En aquells moments de lucidesa, la iaia sabia perfectament el què era i el què no era una fantasia. Allí tot es mesclava, tot era dens, inconnex, inhòspit, però a la vegada misteriós, real i còmic...era com fer un viatge incert, un viatge “a través de l’univers” de la seva ment....

Gràcies novament “Siskera teatre” per pujar aquest nou espectacle, per sentir-lo de la forma que ho heu fet, per fer-lo tant vostre com jo el sento meu, per entendre’l i compartir-lo, per deixar-me mostrar novament aquest homenatge tan personal com complex, tan vital com fantasiós...Gràcies per permetre’m fer públic aquest tribut tan personal a ma iaia, la iaia Lolita; la que no fa molt un estel va baixar a buscar...us estimo...t’estimo iaia...