dilluns, 10 de març de 2014

HAMLET

Aquesta nit he trobat “Hamlet” furgant dintre meu. Ha aparegut enmig d’un somni i m’ha mostrat el ventall d’emocions que omplien el seu malaguanyat cor...jo me l’he mirat...la seva cara era un seguici de sedassos i fins vels que mudava a tothora la seva expressió. Els seus gests canviaven i les seves faccions es transformaven a cada parpelleig. Juraria que es posava les cares d’aquells i aquelles que durant segles i escenaris han viscut o interpretat qualsevol personatge o fragment de la seva història. Vestia negre rigorós, el gipó del dol solemne, de semblant seré i alhora misteriós, i subjectava dues calaveres: Una estic segur que era la d’en Iorick, el fantasiós bufó reial... “ho sé, perquè l’he tinguda entre les mans”…però, i l’altra? Qui era? Què podia significar?...el temps no existeix quan parlo de somnis, però com d’alguna forma ho he de mesurar, diria que m’he passat milers de sols i llunes mirant aquell crani cadavèric. M’inquietava i alhora m’atreia. I quan més proper m’hi sentia, ho he discernit clarament: Aquell era el meu crani; una testa feta esvoranc, taciturna i sense cervell...el que abans eren pluges d’idees i oceans de relats infinits i agrests, ara ja no és res; només una enorme vacuïtat infinita que s’obre pas a través de l’erma panoràmica del buit més punyent. “La Reina dels cucs és treballadora, i s’ha donat pressa ha deixar àrid de carn el meu crani abans expressiu, rosat i vivaç...” i aleshores comprenc el missatge d’aquell príncep del més enllà: ...cos o esquelet...encarcarat o mal•leable...ser o no ser...però a mig camí d’aquests dilemes existencials, em trobo un ampli espai on naixen emocions humanes. I quan s’alliberen i mostren el seu magnànim ventall d’elements, es guanyen tot respecte i nodreixen el món mitjançant l’art i la paraula, amb l’eco dels sentiments. I llavors els dilemes existencials perden força en detriment de l’instant. Hamlet somriu, no diu res, però la seva mirada m’ho ha dit tot: “ara em veus humà; i sóc i seré humà mentre em recordeu; sóc laberints d’emocions contrariades, que de vegades es troben i s’abracen, i d’altres es retorcen corrompudes i viuen aspres enmig del dolor…així sóc…un humà com tothom”…I llavors és quan desperto. I les primeres cares que em venen en ment, són les d’aquells i aquelles que ja m’estimo com si fossin meus; els/les que hem portat el mite a escena de la millor manera que em sabut fer: mudats amb les nostres gales humanes, plenes d’imperfeccions i manies; amb respecte i humilitat, amb el caliu de l’energia i la llicència de l’art...però sobretot, amb el deler i la solemnitat de la que disposem i ens fa mereixedors el simple fet del ser.

Coneixem l’instant, i l’hem sabut fer més gran...no hi ha existencialismes perquè tot ho plena la gratitud del moment; som una família que s’enforteix i crea nous lligams, que es reinventa i descobreix vertaderes persones humanes, febles i alhora grandioses, autèntiques amistats.

Gràcies Hamlet...gràcies per ser...per estar i existir...però per damunt de tot: gràcies per fer-me sentir.

Dolç príncep, bona nit.

Cap comentari:

Publica un comentari