Un Riu de lletres
Vaig descobrir aquest relat al fons d’un miratge transparent. Va ser tot tan ràpid i fugaç, que no sabria dir si ho vaig imaginar o si vertaderament l’aigua em va parlar: Em trobava flotant sobre l’aigua mentre la xafogor d’un migdia de juliol m’esclavitzava els músculs i m’afeblia l’enteniment. Finalment vaig coixejar a favor del desmai i el cos va caure exhaust...ràpidament vaig deixar de flotar. Llavors, mentre els ulls s’anaven aclucant, l’aigua em va acariciar durant uns quants instants i vaig evocar memòries que creia ja oblidades:
“Antigament, en una època en que les persones tot just aprenien a parlar, el poder de la paraula era considerat un bé suprem que tothom respectava profundament. Tant era així, que cada nova paraula o cada nova història inventada era esculpida a la pedra i desada en un lloc privilegiat que ben aviat va ser considerat sagrat.
Els trobadors, conta contes o historiadors, carretejaven arreu del món les històries i les faules cisellades a la pedra, i mostraven als diferents pobles i civilitzacions els traços de les lletres, les formes conjuntes de les grans frases, o el contingut novedós de les llegendes.
Cada nova història suplia a una de més antiga, i així, successivament i fins que els mètodes d’escriptura i oratòria van anar evolucionant, aquelles primeres històries escrites tallades directament a la pedra, es van apilar en aquell lloc sagrat. Però en el decurs dels anys venidors, el lloc sagrat es va transformar en un espai oblidat, un abocador deixat i totalment abandonat. Al cap d’un temps, degut al pes de milers de paraules de pedra que allí s’amuntegaven, el terreny va cedir i es va formar un enorme badall; i d’allí, un apocat rajolí d’aigua en va eixir. De mica en mica, aquell tímid rajolí es va empassar lletres i faules, històries i llegendes, i tot el vocabulari allí amuntegat es va tornar un aiguabarreig. En poc temps, el fil d’aigua es va transformar amb cabal, i ràpidament es va fer lloc protagonista entre els pobles, les ciutats i les valls.
Les paraules de pedra es mesclaven entre elles i modelaven nous mots que emergien sobtadament a la superfície per tal d’alertar les persones dels perills als que s’havien d’enfrontar. Però les persones no veien els mots; ja ni tan sols els sabien llegir. No ho necessitaven perquè s’havien tornat massa sabuts, del tot prepotents...arrebossaven arrogància i modesta crueltat.
El temps passava i el riu no parava d’enviar paraules d’avís cap a la superfície. Paraules que ningú llegia:
SANG i TRAGÈDIA suraven entre els remolins i les aigües revoltes d’aquell riu. Mentrestant, aigües en fora, batalles de persones contra persones esdevenien per tot arreu. Excuses motivades per un odi irracional foren el detonador de lluites sanguinàries. Cossos desmembrats i cadàvers exhumats n’omplien el seu cabal ple de sang. Tot l’horror de la guerra s’arrossegava riu avall.
CONTAMINACIÓ i AJUDA: Era el clam d’aquest riu quan es sentia moribund a causa d’una malaltia de residus tòxics que se’l cruspia, que li minava la seva transparència i l’omplia de partícules nuclears i cementiris radioactius maldesats en el seu fons dolç.
ESPECULACIÓ, MENTIDES i DINER: Aquest riu, encara malalt i tòxic, es retorcia de mal. Ja no era estoic, ni poderós, ni sagrat ni vital....Només un malalt terminal. Les paraules ja no emergien a la superfície. Totes i cadascuna d’elles s’esmicolaven a través de canonades, connexions i vàries canalitzacions, construïdes amb caràcter urgent, per tal de pal•liar els efectes d’hipotètiques sequeres d’interessos monetaris per a uns, o d’abastaments de caire necessari per regar zones desertes, àvides de turisme de primera classe per a uns altres. I el riu, mentrestant, igual de mut que els seus mots, va abandonar la crida de socors.
Moribund, malalt, tòxic i sense lletres. Tirat a la sort d’un destí decrèpit, objecte de despropòsits varis i calumniat per la mà de qui el va nomenar sagrat en temps ja oblidats, el riu perdia empenta a mesura que el volum de la seva aigua minvava.
Quan ja quasi tot estava perdut, de la petita escletxa que en va eixir el primer rajolí, unes últimes paraules van emergir. Tot i tenir poca empenta, el riu de lletres perdudes va fer un últim esforç per mantenir-les a flotació. I la corrent les mesclà i va formar una frase de contingut essencial. Al mateix temps, l’aigua del riu regava camps d’horta, brollava a través de les fonts dels parcs municipals, o bé queia per les fissures de les aixetes dels grans centres comercials, i amollava petits bocins d’aquells frase per on passava. Ràpidament, el seu significat va calar entre grans masses de gent i aquella consigna es tornà immediatament remei per a l’enteniment.
Milers de veus de diferents territoris s’agermanaven, s’alçaven a l’uníson i exigien cura i respecte per a un riu maltractat i devastat per la nostra pròpia voluntat.
Per fi, el riu malalt, tòxic i mut de lletres perdudes, era de nou protagonista juntament amb l’impuls d’esperança d’aquella frase. Tot i estar encara molt malalt, llavors veia, encara que borrós, una esquerda futura d’on s’entreveien les formes d’un elixir miraculós. Només calia esperar, estar atent i analitzar el comportament humà, ja què en les seves mans queia la responsabilitat d’obrir l’esquerda i confeccionar l’elixir somiat que sanaria aquell riu mutilat...”
Obro els ulls d’un ensurt. Les forces m’han fallat degut a la calor sufocant i he caigut a l’aigua a mesura que m’anava marejant. Però ara ja em trobo recuperat! de nou flotant sobre l’aigua, a cavall de la meva piragua. Miro els reflexos del corrent i n’intento llegir la frase que el riu Ebre en va fer emergir de les seves profunditats en temps ja oblidats, però no la veig enlloc....De sobte la sento en una cridòria molt a la vora i miro cap avant cegat pel sol del migdia de juliol. Agafo els rems i remo amb les poques forces que em queden fins que m’uneixo a la causa que allí a tots ens ha portat. I faig pinya amb la resta de piragües, i m’uneixo amb els manifestants en la defensa d’un riu amenaçat i permanentment atacat. I somric quan la frase em ve de nou al cap mentre em preparo per cridar-la amb els meus companys....I flotant sobre l’aigua diem amb tot l’afany:
LO RIU ÉS VIDA!
Instant d’estiu
«Quan la llum de les candeles il·lumini els camps d’oliveres i els horts de mandariners, apareixeré per explicar-te la més bonica de les històries. Llavors, quan el món hagi transmutat i la claror del més gran dels astres es torni subtil incandescència, em podràs abraçar i el nostre enuig s’espargirà.»
Aquestes van ser les últimes paraules de la meva mestra abans que el foc devorés la seva nota i s’endugués amb les flames la seva eterna placidesa.
No recordo com ens vam conèixer ni el perquè del nostre joc singular. Ella, silenciosa, sàvia i mística, em deixava notes amagades sota camps d’arrossars o sobre muntanyes abruptes i pelades. Llavors, amb l’esperança d’enxampar-la en algun amagatall, buscava la seva lletra mentre avançava veloç a través de les platges fluvials quan em banyava a l’Ebre i esmicolava les fraccions del territori atent a cada paratge. Rebuscava entre la fullaraca caiguda dels xops que ornamenta el sòl estiuenc com una catifa verda, quasi groguenca, o corria a través de barrancs secs observant baladres i canyes, buscant la seva poesia: — Qualsevol lloc pot ser un racó idoni per trobar-la!
*****
«Explica’m com és el teu món, d’on venim i el perquè de la nostra gesta. Si em tornés opac als ulls del món, el nostre enuig s’espargiria?»
Aquesta va ser l’última nota que recordo haver llegit quan encara m’hi veia, abans que el foc cegués la poca llum que de tant en tant enllumena la meva senda.
Sé com el vaig conèixer i comprenc la causa de la nostra situació. És complexa, però picardiosa i eixelebrada. Si no fos pel nostre joc de notes, segurament aquesta relació deixaria de ser tan màgica i interessant. Jo les distribueixo amagades sobre moles, sota les aigües de cales cristal·lines o en les rames seques d’algun ametller. Però ell sempre les troba perquè busca arreu el meu rastre de paraules. Sóc la seva raó de ser; ell, la meva.
Recordo quan em va proposar que plegats construíssim una nova realitat, compartint els nostres móns en paratges de capvespre. L’horitzó ataronjat rere la Punta de la Banya i la càlida brisa marina ens acompanyen amb la seva remor. Banyats amb les aigües dolces i salades d’aquella part del Mediterrani, sortiríem sempre xops a jugar entre les dunes del fangar per trobar nius de xibecs o observar els esvelts martinets blancs. Junts, compartint la nostra estima tal com desitgem des de fa tant temps. Però no podia ser, o almenys, no en aquelles circumstàncies. No ho resistiria. Sort que avui les candeles em faran evocar la memòria dels avantpassats, quan a la fi ens veurem després de tant de temps.
*****
Hem estat tant temps comunicant-nos! L’un a la vora de l’altre, quasi ens tocàvem quan somiava despert el moment de trobar-nos. Per fi encenc les candeles en els camps d’oliveres i mandariners mentre espero impacient que ella acudeixi i m’expliqui els misteris de la nostra gesta. — Per fi ha arribat el moment! Sí, ja és hora de tocar-la, observar-la i escoltar-la.
*****
Sóc tan a prop de tocar-lo, que ja començo a notar sobre meu l’escalfor de les seves carícies. Però sé que no he de perdre els estreps. Abans d’abraçar-lo li he d’explicar el perquè de tot plegat, la més bonica de les històries.
Escolta’m bé, aquesta és la nostra història, el nostre sacrifici i la nostra salvació:
«Hi havia una vegada dos grans regnes molt propers. L’un, replet d’aigua dolça i salada, carregat de dunes de fang i sorra; ple d’eucaliptus, d’arrossars, de canyes i llimoners. Més amunt, el mar es tornava més brau, més salat, més profund i s’introduïa en cales amagades de sorra fina protegida rere murs de vegetació muntanyosa, on els pins, les oliveres i els ametllers feien de barrera protectora i de porta d’entrada a un món marí més ampli i extens.
»En aquest indret la llum era incessant. Els capvespres donaven lloc a noves albades, i aquestes a migdies assolellats i tardes xafogoses. El Sol treballava constantment espargint la seva llum, alimentant el regnat amb esplendorosos raigs luminiscents que emfasitzaven encara més els tons de la fauna deltaica.
»La brisa marina corria volàtil a través de les llargues platges d’arena, sorra i fang, i donava al territori un aire de melangia harmoniosa a cada capvespre rogenc.
»L’home de l’espurna era l’únic habitant d’aquest assolellat regne. Conreava els camps d’arròs i recollia les olives. Quan acabava la seva tasca, agafava la seva barca i es perdia més enllà de l’horitzó en busca del capvespre. Aleshores, quant es trobava vora el Sol —que s’ajupia per refrescar-se amb l’aigua de mar—, l’home de l’espurna li oferia tots els aliments, i el Sol li recompensava el seu treball amb boles de llum que repartia pels llocs més ombrívols d’aquell regnat.
»Un dia, mentre era vora l’astre rei, va caure de la seva barca i s’immergí sota el mar descobrint un món diferent. Un lloc on la quietud i l’obscuritat li donaven la benvinguda en un estat de recolliment absolut. Les herbes, les algues marines i els peixos de colors es movien lents, tranquils i relaxats. L’home de l’espurna, flotant sota les profunditats marines, sentia que volava a cada carícia d’aigua salada, enamorant-se d’aquell nou món subaquàtic. Volia rastrejar-lo, descobrir-lo, tocar-lo i inspeccionar-lo amb les seves boles de llum.
»L’altre regne era més muntanyós, ple de pics, muntanyes, horts de tarongers i extenses valls d’oliveres i garrofers. Allí sempre era fosc, però la temperatura era suau i càlida. La lluna, de tant en tant, il·luminava els terrenys d’aquest regnat quan estava plena; i quan no, la noia de la fosca, única habitant d’aquest obscur regne, escampava milers de candeles disposades en la mateixa òrbita de les estrelles arreu dels horts i les muntanyes perquè la lluna no es perdés quan la seva llum desapareixia.
»L’Ebre serpentejava i alimentava aquest territori amb la seva aigua dolça i els seus braços de torrents, olles i canalets amb la constant melodia dels grills i dels gripaus.
»Quan la lluna plena tornava per enllumenar el seu regnat, la noia corria amb pressa i s’ajupia a les vores de l’Ebre per veure’s reflectida en l’aigua, que li oferia una imatge clara de la seva faç.
»Esperava pacient que la lluna plena aparegués i la guiés amb les petites flames dels milions de ciris que carrejava; llavors, quant tornava la lluna sencera i lluminosa al cel estrellat, la seva tasca concloïa en un instant, aprofitant les estones de disbauxa per reconèixer-se en el mirall d’aigua dolça que li mostrava el seu reflex i li ensenyava els misteris de la creació i les ensenyances dels antics.
»Tots els ciris i candeles estaven encesos sota tarongers; espargits per prats i vores de barrancs; des del cim Mont-Caro fins a la Serra de Cardó, i passant per tota la vall, les flametes s’estenien dotant de màgia el fosc regnat.
»En un encert del destí, la noia de la fosca caigué al riu Ebre, es donà un fort cop i es perdé més enllà dels límits de l’obscur regnat.
»El riu la transportà fins desembocar-la al mar obert. Perduda entre marees i colpejada per ferotges onades, la noia de la fosca perdé els sentits i jeia abstreta de si mateixa sota les algues marines quan una bola intensa de llum li retornà la vida, tocant-la, poderosa i excitada, davant una nova realitat.
»L’home de l’espurna l’havia rescatada de les profunditats mentre inspeccionava l’immens món submarí. Llavors, ella, la noia de la fosca, embadalida per la llum, corria amunt i avall per les platges de Riumar abstreta i emocionada, mentre admirava el Sol i la seva esplendorosa projecció en els arrossars i les llacunes. Mentrestant, les flames de les candeles del regne fosc, una a una, es van anar apagant, desorientant així la lluna i opacant del tot els horts, les muntanyes i el gran riu.
»L’home de l’espurna la va acompanyar riu amunt amb algunes boles de llum i, en passar el llindar dels dos regnats, espargiren plegats les boles pels conreus i els boscos d’aquell ennegrit territori, tornant-lo harmonia per a la vista, ennuegament d’encanteri per a l’olfacte i poesia de rimes perfectes per als dits. El verd radiant de les plantes els intensificava el pigment i es tornaven poderosos i ufanosos, els creixien robustos els troncs, albergaven noves formes de vida sota les soques; impregnaven de vida tot el que la llum tocava.
»Mentrestant, al regne de la llum, el Sol restava en un etern capvespre banyant-se al Mediterrani, no tenia esme per pujar, les forces li fallaven... li faltava l’aliment que l’home de l’espurna s’havia descuidat de portar. Llavors, a sobre seu aparegué la lluna plena, perduda i desorientada, amb una cua d’estrelles i els misteris de foscor, arraulida i estranyament imantada vers la llum del poderós Sol del capvespre. El Sol, en veure-la i sentir el seu etern assossec, es va rendir a la seva gràcia i, junts, se sentiren complets durant molt de temps. Dues polaritats perfectes unides en una eterna sincronia que naixia aleshores en algun racó de l’horitzó; algun estel s’entreveia rere nous telons de vespres formats per liles, rojos i taronges en el cel. La lluna i el Sol, adduïts per la magnificència d’aquells nounats panorames, restaven silenciosos, tot admirant els colors i la llum, el tel fosc i la serenor dels estels.
»Mentrestant, l’home de l’espurna i la noia de la fosca continuaren el seu treball irisant els territoris de la foscor amb les boles de llum. Les noves espècies animals i vegetals que nasqueren, donaven pas a unes altres i, aquestes, a unes altres encara més meravelloses. Però les boles s’acabaren; havien de tornar al regne de la llum per demanar-li al Sol que els acompanyés per ajudar-los a completar la seva feina.
»En tornar vora el capvespre, l’home de l’espurna i la noia de la fosca suplicaren al Sol que anés amb ells al territori veí, però ell encara estava embruixat per la serenor de la lluna i dels seus astres. Aleshores, per captar la seva atenció, els ensenyaren les noves espècies obtingudes amb les boles de llum.
»La lluna, en veure el resultat de l’obra dels dos humans, consultà la seva eterna saviesa i s’adonà que la gran obra per a la qual ella havia estat creada per fi es materialitzava. Però el Sol restava encara embruixat per la serenor de la lluna. Aquesta, en veure la gran obra dels humans, va dir-li al Sol que els acompanyés: — Jo t’esperaré aquí, muda, al racó del capvespre. —mormolava el satèl·lit.
»Quan el Sol va partir cap a l’altre regnat, la lluna i els estels es plantaren tènues sobre el mar, les cales, les dunes i els camps d’arrossars assossegant les corrents marines i calmant el seu onatge constant. Afavoria el creixement de noves espècies marines, feia més intens el gust de l’arròs i suavitzava l’acidesa de les llimes. —Sí! Aquesta és la gran obra —pensava la Lluna quan endevinà que ella i el Sol havien d’oscil·lar eternament, perquè el món funcionés correctament. Els humans demostraren que eren capaços de conservar i fer créixer el món. Només calia posar més companys i companyes al món per ajudar l’home de l’espurna i la noia de la fosca... D’això, l’Univers se n’encarregaria.
Per fi, la Lluna agafà una ploma i va escriure una nota per al Sol. En tornar ja no la trobaria, però si ell volia, podien transmutar deixant en mans del cosmos el seu nou destí. Fos quin fos, segur que no seria tant turmentós com la condemna d’amagar-se cada volta que l’altre surt sense ni tan sols poder-se acariciar. En tornar, el Sol, que encara estava embruixat, trobà la nota de la Lluna i, sense pensar-s’ho ni un segon, acceptà la seva petició i s’encomanà sense raó a la transmutació, tal com ella havia fet abans que el Sol aparegués.
»La terra es quedà amb la companyia de les persones, l’aigua, les plantes i els animals, donant forma al nou món amb l’eterna companyia d’un Sol i una Lluna permanentment oscil·lants, però llavors ja sense identitat».
*****
Per això m’agrada aquest joc, per recordar allò que algun dia vam ser. Sí, tu i jo érem el Sol i la Lluna, encara que sembli increïble. Avui era el dia assenyalat en què t’havia de confessar els misteris de la nostra gesta, què érem abans de campar per aquests territoris secs i assossegats. Ho havies de saber avui, quan les candeles il·luminaven els camps d’oliveres i els horts de tarongers, abans que el foc se m’endugués.
*****
M’ha dit que jo havia estat el Sol i ella la Lluna. —Com pot ser? Ni tan sols recordava la més bonica de les històries, de la qual jo era un dels protagonistes. També m’ha dit que la seva serenor m’havia embruixat, que per això no recordava res, i m’ho crec. Manté la saviesa intacta dels ancestres vora seu. Sort que ens hem trobat avui i hem viatjat plegats a través d’aquest nou món, visitant els llocs per on es desencadenà la nostra història:
«Que bonic estava el delta de l’Ebre i la punta de la Banya, les platges, els camps d’arròs! He gaudit del vol dels flamencs i m’he fixat en una tolla vora les llacunes dels arrossars mirant les larves diminutes dels insectes que poblen les hortes en l’època estival. Mentrestant, ella mirava el mar, observava les seves ones, escoltava el seu batec, es banyava en les seves aigües. En veure-la en remull, he recordat allò que un dia li vaig oferir, i arrenco a córrer vora seu. Em banyo al seu costat. —Per fi, amb ella! He d’aprofitar aquest moment, el nostre moment!»
*****
Has comprès la nostra història i hem jugat vora les dunes. He anat a mirar el mar, i tu, gaudint de la teva precisa mirada, observaves el vol dels flamencs mentre estiraves una branca que emergia de l’aigua amb la punta repleta de cargols assecats. De seguida has vingut al meu costat. El temps és preciós i la incandescència de la llum que ens il·lumina aviat es fondrà i el foc se m’endurà.
Però ara ja estic tranquil·la. T’he explicat la nostra història i hem jugat per llargues platges durant uns instants. Els instants que ens donen alè per continuar endavant amb la nostra gesta de notes amagades.
Així, pacient, esperaré tranquil·la i emocionada amb el meu bloc de notes disperses que el proper eclipsi no trigui tant de temps.
Sempre teva,
La nit
*****
Que bell ha estat tot plegat! Ara que ho he comprès tot, encara m’aferro amb més força a trobar-te de nou. I tot i que la nostra relació serà sempre fugaç, l’esperança m’ajuda a creure que el proper eclipsi potser vingui demà.
Ara entenc per què no vas acceptar que la meva llum fos sempre incandescent: el planeta moriria i la càrrega d’aquestes morts destruiria la nostra història. Que sàvia es la nit! Com me l’estimo! Com podria fer que el meu foc no la fes desaparèixer? Només un nou eclipsi. Encendré de nou les candeles dels camps d’oliveres i els horts de mandariners mentre rebusco noves notes tot esperant el proper instant d’estiu.
Sempre teu,
El dia
------------------------------------
Bé, aquí amollo el segon "fòra de línia", espero que us agradi!
Salut a tothom!
La lluna, el vi, els amants i la nit
L’esquelet oblidat rodola tartera avall,
la cascada de pedres el cobreix a l’instant;
pluja de fragments sòlids,
la gravetat s’encarrega d’arrossegar-vos fins la vall;
en aquest indret la mort no té influencia,
és una essència sense cap mena de transcendència,
sense creure’s important
Els amants nocturns es xopen el cos amb vi
i jauen despullats a l’herba enmig de la nit,
són dos cossos desprotegits
només porten la pell i l’ànsia,
i la muda del desig
El prat que els dóna cova és un alcàsser vegetal
Un jaç cobert d’espècies
i protegides per un ampli mur de pins rojals...
els amants nocturns es rebolquen
i s’embriaguen amb l’àpat més extasiant:
mengen del banquet eròtic,
beuen del sabor sensual,
i gaudeixen amb afany
del gust del vi i de la carn
La natura que no jutja
se sent afalagada,
quan s’impregna de desig
és quan mostra la seva millor gala,
la més vital i assossegada
D’entre les rames del boscam
aguaita el tel d’una minsa lluna plena,
i com si fos el fanal més apropiat,
orienta dits i llengües,
i penetra entre la saó,
directa cap a les arrels de la Terra
Hi ha un seguici de boixos i margallons,
també hi ha falgueres
i diverses plantes de diferents troncs;
De seguida s’escolta la cantúria d’alguna espècie nocturna,
és l’avís de la simbiosi amb el món,
i és el crit més sonor d’aquesta Terra
quan rep el seu adob lluminós
La lluna, el vi, els amants i la nit
són una poesia al silenci,
un revés al concepte mort,
aquest és l’estat de gràcia,
aquest és l’influx del nostre Port.
Aquí amollo "Ínfima epopeia", un dels meus primers poemes que he creat recentment.
I un apunt per al lector: potser que sigui farragós, poc apte a la comprensió...ha quedat fòra de línia, apartat de la selecció natural en l'últim poemari popular publicat.
Salut,
Valer
Ínfima epopeia
Després d’un llarg periple ple d’entrebancs
m’he pogut separar de la salabror del mar,
ha parat el vaivé de les ones
i l’arena tova m’ha donat llar;
primer he cregut que era un somni impossible,
una d’aquelles epopeies clàssiques sense cap mena d’amanyac real,
però quan m’he deixat portar per la quietud de la costa,
jo mateix ho he pogut comprovar:
les epopeies existeixen,
són un senzill calc de la realitat
Experimentar la saviesa no és només cosa d’anys,
l’instant que ara m’impregna
porta un repertori d’allò més preuat:
sento murmuris de modèstia i alarits de llibertat,
estic pròxim al meu punt àlgid,
és el tòtem al detall,
tinc el món al meu abast.
El meu organisme és feble i efímer,
un resident temporer que només es deu al moment.
Percebo el mar callat,
ara no es mou amb la braó que jo el conec,
tot i que el pèlag és immens, crec que em cedeix la seva rellevància,
ell és savi i n’és conscient...
sap que estic pròxim a l’últim alè.
Deixo solt el meu ens,
i alhora que m’allibero, la por fuig també;
Em noto volàtil, diria que no sóc res...
i estic convençut: la por ja no hi és..
La brisa matinal em desarrela del solc,
volo lleuger, en qualsevol direcció,
no tinc cap mena de control,
ara sóc un mer teixit en mans de la ingravitació
Per primera vegada a la vida navego per l’aire
i visito els relleus d’aquest món inexplorat,
veig l’empremta de la gran marca,
mitjançant un immens retaule
de muntanyes, valls, cingleres i múltiples racons obacs
sóc l’escollit testimoni d’aquesta gesta,
un moribund passatger que es rebolca pel cel,
i que viatja per l’aire a través dels ecos del cant dels ocells...
recorro aquesta terra d’epopeia
i n’estampo el meu millor segell
Camins salvatges solcats pel pas de l’aigua brava
s’omplen de teranyines verdoses de caràcter assossegat,
bast conjunt homogeni d’organismes pluricel·lulars,
diminutes catifes unides, estampa familiar,
vosaltres sou la meva vida,
representeu el meu passat..
Per primera vegada des quan puc recordar,
veig l’horitzó amb claredat,
és una composició de tons diversos i colorats,
una reserva protegida,
una simfonia natural
La brisa es torna vent suau,
i de la reserva cromàtica de la llunyania sorgeix una esfera de claror,
amb la seva carícia m’ofego,
i amb l’empenta del vent sento el cos com s’em fa pols
alguna cosa es desarrela dintre meu,
sé que és degut a l’assassina carícia de l’astre rei,
i em torno un organisme ocre, inert...
ara s’atura el murmuri de la brisa
i caic al terra sec, completament lleuger
Seguidament l’escolto com s’apropa,
es com una mena de xiuxiueig...
noto el meu organisme roent,
el sòl moll em rep quan ja és aquí l’últim alè,
i ràpidament, sense més ni més,
esdevinc daurat, igual que tot lo llarg costaner
el pur sentiment s’allibera al record i a la quimera,
als capricis del present..
visc a l’epopeia clàssica
visc a l’instant perpètuament,
sóc l’afecte que es transforma,
i que vola lliure a través d’aquesta terra de vent...
