"A Cavalls paro esment en el turó de la vall del riu sec, i tanco els ulls i la veig, la veig tal i com era, exposada i adreta, foradada Corbera..."; "Cant d'ocells sobre cranis i calaveres; ara o suara el voral de riu destapa, trossets de passarel·les sobre l'Ebre, remolins d'amargors passades tan poc valorades...”. Per vosaltres, per nosaltres, per la memòria i per tot allò que em mou i em remou i em dona forces, no deixaré de picar pedra. Gràcies al munt de gent que m’ha ajudat, que he escoltat i après, que he descobert i redescobert. Als espais històrics on hem actuat i n’hem abocat un eco passatger de les nostres emocions, però ells -com a bons savis, sempre silenciosos- s’han encarregat de deixar una empremta eterna a la nostra ànima. Ara toca un merescut descans, però si hi ha Vestigis dempeus que ens criden, nosaltres allí que farem cap! Feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada